General

Un negroni amb la Laura Balcell

El passat cap de setmana vam iniciar ‘L’hora del Negroni’ al nostre Insatagram Live. Es tracta d’unes converses que tindrem en directe els dissabtes a les 12h amb persones del món de la Cultura i la Literatura.

Vam començar amb la Laura Balcell, periodista de professió i professora de La Salle Montcada, guanyadora del segon premi en la categoria sènior del 5è Concurs de Relats Curts Ploma Els Quatre gats, que convoca el mític restaurant barceloní.

El proper dissabte 25 d’abril tindrem en Miquel Codony, que és, entre moltes altres coses, el conductor del Club de Lectura de Ciència Ficció i Fantasia de la Biblioteca Elisenda de Montcada.

En Miquel ens parlarà del que ens ensenya la ficció post-apocalíptica sobre les epidèmies. No ens direu que no és encertat el tema?  Ho farem amb humor i amb moltes ganes de compartir aquesta xerrada amb vosaltres!

A continuació us deixem el vídeo de la xerrada amb la Laura i el seu relat l’idil·li.

Relat de Laura Balcell ‘L’idil·li’

Filòleg de formació, havia acabat treballant de comptable per a una petita empresa que fabricava camises de franel·la als afores de la ciutat. Si no fos perquè allà hi va conèixer la seva dona, ja faria temps que ho hauria deixat. Quan van presentar-li la Rosa Gomis, la recepcionista, no s’hi hauria pas fixat si, en aquell instant, no hagués sonat el telèfon i ella hagués respost amb un: “Franel·la Vallès, digui”, tan meravellosament esculpit que el va encendre de cap a peus. Mai havia escoltat ningú pronunciar una ela geminada amb aquella precisió. Gairebé podies tocar el punt volant entre les lletres de tan bé com geminava aquella boca de llavis molsuts, que hauria mossegat allà mateix! Cap locutora, cap presentadora de telenotícies ni cap professora de la facultat de filologia havien aconseguit eriçar-li els pèls geminant com ho havia fet ella. La primera cita va arribar ben aviat; després el casament, la seva filla Gal·la i, abans de poder-se’n adonar, havien transcorregut deu anys. Tenien una vida amb pocs sobresalts; fins i tot, es podria dir que gaudien d’una felicitat moderada, que els permetia anar empenyent els dies amb certa lleugeresa. Tanmateix, ja se sap, amb el temps un acaba percebent com a ordinari allò extraordinari, encara que sigui una ela geminada absolutament perfecta. I va ser en aquelles circumstàncies, esperant tot sol i ensopit el tren per tornar a casa un dia que la Rosa havia plegat abans, quan la va sentir. Una veu anunciava la cancel·lació d’un comboi a causa d’una avaria a la catenària. Va imaginar-se aquella llengua que “cancel·lava” enganxada al paladar, humida, aturada sense pressa just en el punt de la ela, acaronant-lo suaument. Una enorme erecció li impedí aixecar- se del banc per anar a agafar el seu tren. Però tampoc no va pujar al següent, ni a l’altre ni a l’altre. En Genís Ramírez no va tornar a casa. Va perdre tots els trens, el cap i la vida buscant aquells llavis que omplien les andanes d’idíl·liques geminacions amb l’única il·lusió de fer-los col·lidir algun dia amb els seus.