Durant la tempesta, de Oriol Paulo

Vint-i-cinc anys i un mateix lloc, la casa on viuen, separen la Vera, una jove casada i mare d’una filla i el Nico, un nen que ha estat testimoni d’un assassinat i que, quan fuig de l’assassí, és a punt de morir en un accident. Una interferència televisiva que els connecta a través del temps durant una tempesta provoca que la Vera li pugui salvar la vida. El preu per aquesta bona acció, però, costarà molt car a la bona samaritana, ja que la durà a un malson en el seu present: quan desperta, la seva filla ni tan sols existeix. La Vera serà la víctima d’una espiral de fets inexplicables que han estat provocats per aquesta alteració de la realitat del passat.

Aquesta pel·lícula, dirigida magistralment per Oriol Paulo (director de bons thrillers com “El cuerpo” (2012) i “Contratiempo” (2016) es pot dir que és un thriller de ciència ficció amb un cert aire melodramàtic. Ens recorda per una banda al mestre Hitchcock, i per una altra, ens porta reminiscències de clàssics moderns del gènere, com “Back to the future” (1985) o “Frequency” (2000).

Paulo fa un ús magistral de la música i de les cançons a la seva banda sonora, emprant temes generacionals d’artistes com Cindy Lauper i Transvision Vamp per a subratllar moments emotius del film i per a conduir-nos per la història. A més, ens planteja preguntes de caire filosòfico-emocional com “Què passaria si per salvar una vida, perdessis la teva?” o “Què passaria si en despertar-te t’adonessis que la teva estimada filleta no ha nascut mai?”. En base a aquestes preguntes es planteja tota la trama de la pel·lícula, amb molta força i efectivitat. Alhora ens transmet també un rerefons social, donat que el detonant que inicia la trama és un greu episodi de violència masclista que es dona en un entorn benestant.

La protagonitzen, entre d’altres, Adriana Ugarte, Ricardo “Chino” Darín, Javier Gutiérrez, Miquel Fernández, Nora Navas, Clara Segura, Alvaro Morte, Belén Rueda i Francesc Orella. Va estar nominada als premis Gaudí 2018 en les categories d’efectes visuals i en la de millor actriu secundària per la Clara Segura.

Com a anècdota “comercial” val a dir que, amb el títol en anglès de “Mirage”  va tenir un èxit aclaparador a Xina en les sales de cinema. Aquest fet va provocar que es reestrenés a Espanya, on l’estrena del film el 2018 no havia estat molt exitosa.

.

.

1917 de de Sam Mendes

1917 és una pel·lícula que enlluernarà a qualsevol mena de públic. Amants del bèl·lic, de la fotografia, del cinema de crispetes… tots gaudiran d’una proposta tan brutal que és complicat no sortir exhaust del menjador. És més, necessitaràs diversos minuts per a poder verbalitzar el que has vist en pantalla. Com es pot rodar una pel·lícula com aquesta en un únic pla seqüencia? Una pel·lícula que s’estudiarà en totes les facultats de comunicació audiovisual i que ja forma part de la història recent del cinema.

No hi ha dubte que Sam Mendes només s’envolta dels millors i tria al seu equip tècnic de manera conscienciosa. I és que un altre dels culpables de tant de mestratge en la pantalla gran és Roger Deakins (Blade Runner 2049), el director de fotografia de 1917.

Junts, Mendes i Deakins, aconsegueixen que visquem des de dins la complicada missió encomanada als dos joves soldats protagonistes. Hi ha moltes pel·lícules bèl·liques sí, però només en 1917 aconseguiràs viure la por i l’adrenalina de trobar-te en territori enemic en plena I Guerra Mundial. Un element és clau: cambra a l’espatlla durant tot el relat i seguir en tot moment als seus dos protagonistes com si fossis un tercer personatge.

Un d’aquests moments increïbles, dels molts que viurem en veure la pel·lícula, serà el veure en plena nit una ciutat tan sols il·luminada pels bombardejos. Sense paraules… no hi ha cap dubte, que ens trobem davant una obra mestra sobre la qual no es pot escriure ni un però.

La història de 1917 sorgeix dels relats que l’avi patern del director, Alfred Mendes, li va comptar del seu pas pel front de la I Guerra Mundial. Allí el seu avi era missatger en el front, i amb aquesta cinta el director ha volgut homenatjar-lo en relatar el risc que viu un soldat enviat com a missatger i la importància vital de tal missió.

1917 parteix d’un argument senzill, sense floritures ni girs inesperats, i precisament aquí radica la seva força.

.

.

Infiltrado en el KKKlan de Spike Lee

Aquesta pel·lícula, dirigida per Spike Lee l’any 2018, va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat, el Gran Premi del Jurat al Festival de Cannes i un altre també de millor guió adaptat als Premis Bafta de 2018, a més d’una llarga llistat de nominacions i premis en altres festivals.


Imagineu-vos que sou als anys 70 i sou Ron Stallworth, el primer policia negre de la ciutat de Colorado Springs, al comtat fronterer d’El Paso. Seguiu imaginant i us trobareu amb que un dia, en el transcurs d’una investigació, truqueu per telèfon a la seu de l’associació d’ultradreta Ku Klux Klan i us feu passar per un ultra seguidor de la nació blanca. El cas és que us creuen i aconseguiu infiltrar-vos fent servir un perillós engany: no hi aniràs tu, pel color evident de la teva pell, sinó el teu company, que és jueu. A partir d’aquí es succeeixen una sèrie de moments, alguns divertits pels equívocs a que donen lloc, i d’altres tensos i molt perillosos, arribant a portar una investigació que preten descobrir qui s’amaga darrera aquesta organització xenòfoba i racista. Alhora, hi ha una història paralel·la, i és l’amistat que en Ron fa també com a infiltrat de la policia, amb persones de les associacions per la defensa dels drets civils dels negres, arribant a embolicar-se amb una de les caps de l’Associació d’estudiants negres.
Doncs bé, us he dit al principi que imaginèssiu, però no cal, perquè aquesta pel·lícula es basa en els fets reals que el mateix Ron va descriure en el llibre del mateix títol en el que explica la seva història.


Espero que gaudiu de la pel·lícula i, si teniu curiositat, i en voleu saber més, ja sabeu, al llibre hi trobareu més respostes.

Article de la viquipèdia sobre el director, Spike Lee.

.

.

La delicadeza, Stéphane i David Foenkinos

‘La delicadeza’ adapta a la gran pantalla el best seller escrit per David Foenkinos, que també ha fet el guió i la posada en escena, amb l’ajuda del seu germà Stéphane.

Una adaptació visual del que va escriure i que, en aquest cas, tant se val si t’has llegit abans el llibre o si has vist primer la pel·lícula, el cas és que val la pena conèixer aquesta història plena de sentiments transparents i ben explicats.

Aquesta comèdia romàntica comença amb els habituals tópics i personatges clònics, però avança buscant l’originalitat, sortir d’aquest clixé per arribar, almenys, a la singularitat i no a  ser la típica comèdia romàntica.

I ho aconsegueix gràcies a les interpretacions dels seus personatges protagonistes, Nathalie (Audrey Tautou) i Markus (François Damiens), que impregnen cada una de les escenes d’autenticitat, de veritat. Però també a moments deliciosos com el pla a cámara lenta en el que Markus es queda bocabadat mirant la clatell de Nathalie (que qualsevol que s’hagi enamorat es sentirà identificat).

Després de tot, la història d’un amor conquistat a base de respecte, temps, empatia, elegància i bona educació, hauria de resultar suficient per no classificar-la com a típica comèdia romàntica, potser millor com a una comèdia singular.

.

.

Nuestra hermana pequeña, d’Hirokazu Koreeda

Una delícia. Ens retrata un tros de vida d’una família; i ho fa amb un discurs ple de sensacions i sentiments.

No hi ha girs inesperats, no passen coses extraordinàries. Koreeda se centra a explicar-nos una història; en aquest cas la de tres germanes que viuen a Kamakura, al Japó i viatgen al camp per assistir al funeral del seu pare. Feia 15 anys que no el veien. Qui no estigui avesat al cinema oriental dirà que el film és lent i que no hi passa res, però aquesta és part de la gràcia. Són quasi dues hores i quart dins de la vida quotidiana d’una família, a la qual li succeeixen coses normals i corrents. La pel·lícula podia haver durat una hora i mitja o cinc; perquè mai hi ha un final clar.

Entre altres coses, Koreeda ens diu que tot és cíclic i que, per exemple, moltes de les errades comeses pels pares les acaben repetint els seus fills, encara que aquests les haguessin criticat d’antuvi. També desmitifica la mort, que arriba quan toca. No és més que la prolongació de la vida; i s’ha d’acceptar amb tota la naturalitat i solemnitat del món. És l’única opció.


Quan van a l’enterrament del pare s’assabenten que tenen una germana petita, la Suzu  i li demanen que, si ho considera oportú, vagi a viure amb elles. Es filla del seu pare i de la seva segona dona. En l’actualitat, l’home ja vivia amb la tercera. Les tres germanes la cuiden amb molta estima, protegint-la de tot i tothom. Visualment, “Nuestra hermana pequeña” és una pel·lícula amb imatges precioses, com el túnel natural, d’ametllers florits, pel que passen la Suzu i un amic seu en bicicleta. Molt recomanable.

.

.

Al sostre del món : el llarg viatge de Sasha al Pol Nord, de Rémi Chayé

Preciosa història d’aventures adequada per a totes les edats (a partir de 6 anys). Aquesta petita joia d’animació francodanesa (2015) va guanyar el Premi del Públic al Festival de Cinema d’Animació d’Annecy. No té res a envejar a les produccions nord-americanes.

La protagonista de la història és la Sasha, una joveneta de l’aristocràcia russa que sempre ha estat fascinada per la vida aventurera del seu avi. Aquest és un explorador famós que va fer construir un magnífic vaixell trencaglaç, el Davai, que no ha tornat de la seva darrera expedició a la conquesta del Pol Nord. La Sasha, que demostra ser una persona intel·ligent, valenta i lluitadora, anirà a la recerca del seu avi, fet que li donarà l’oportunitat de viure la seva pròpia aventura.

Els colors i els traços nets dels dibuixos de la pel·lícula proporcionen a l’espectador una sensació de tranquil·litat i puresa. Malgrat això, la tenacitat de la Sasha tenyeix aquest relat de la intensitat que li cal a tota bona història d’aventures. A gaudir!


.

.

Blancanieves (Mirror, Mirror)

Versió del clàssic dels Germans Grimm, protagonitzat per Lily Collins com a Blancaneus i Julia Roberts com a madrastra.

Blancaneus compleix ja el seu 18è aniversari, la madrastra vol tornar-se a casar perquè ja no li queden diners i ha exprimit al seu poble fins l’extenuació.

Set nans que, amb la deriva de la pobresa del poble, han hagut de deixar el treball a la mina i dedicar-se a assaltar camins.

Al llarg de la pel·lícula, observem referències a d’altres obres com Robin Hood: príncep dels lladres en el sentit que la Blancaneus vol tornar els impostos al poble, que es mor de gana. per aconseguir-lo, s’alia amb els set nans del bosc i aprèn l’art de l’espasa. Hi ha una secuencia que recorda a la pel·lícula El Zorro, quan Catherine Zeta Jones i Antonio Banderes llueixen destresa espadatxina. 

Amb l’ingredient de la por i obeir per garantir la seguretat, (que recorda a la pel·lícula El bosque), en el sentit que al reina s’assegura el pagament d’impostos a canvi de protegir el poble d’uns éssers que habiten el bosc i que son obra de ella mateixa, servint-se de bruixeria.

Una pel·lícula familiar que dóna joc a parlar de les diferències amb la clàssica Blancaneus i les semblances amb d’altres obres.

.

.

Dios mío, ¿Pero qué te hemos hecho?, de Philippe de Chauveron

Pel·lícula francesa que trobareu a l’#eBibllio amb la qual, principlament, riureu.

Els Verneuil són la típica família francesa de província: creients, amb una casa amb un jardí immens, educats, tradicionals, conservadors, … Resumint: clàssics.

Pares de quatre filles (Isabelle, Odile, Ségolene i Laure), a les quals han intentat inculcar els seus valors i principis, les tres primeres bodes no van ser com s’esperaven, sobretot per l’origen dels respectius futurs marits de les seves filles: un musulmà, un xinès i un jueu. Queda la quarta filla, la petita, per casar-se, i els seus pares esperen una boda tradicional, per l’església, amb un francès. Però… com no podia ser d’altra manera, el seu quart gendre tampoc serà com s’esperaven, la boda menys, i la família d’aquest, menys encara.

La pel·lícula és una crítica – sàtira sobre les diferents divergències entre religions, cultures i maneres de fer, i marca molts dels estereotips encara presents avui en dia, sobretot mitjançant els comentaris tòpics i racistes sobre els estrangers del pare, Claude,  envers els seus gendres, Rachid, Chao i David,  que són contestats amb molta irionia i acidesa per parts d’aquests, i acostumen a desembocar en baralles i insults entre ells.

La última filla que queda per casar-se, després d’haver intentat de totes les maneres possibles que ho fes amb una persona de les característiques que els Verneuil volíen, anuncia finalment la seva boda, i, com no podia ser d’altra manera, no els hi acabarà de fer el pes…

En principi, en Charles té bona pinta, catòlic i encantador, però tot canvia quan se n’adonen del seu veritable origen, de la seva professió i, sobretot, de qui és el seu pare i a què es dedicava.

Les converses (per anomenar-les d’alguna manera) entre els pares dels futurs marit i muller no tenen pèrdua i les relacions que viuran entre ells són per emmarcar.

Una pel·lícula amena, divertida, ràpida que ens farà somriure de mala manera!

.

.


Som riu, Txarango

Disc compacte del grup català Txarango, que fusiona la música pop i la rumba. Les lletres son un cant a la vida, la tolerància, l’alegria, l’amor, l’amistat, el respecte al medi ambient a tot ésser vivent. Transmeten esperança, amor, solidaritat, ganes de compartir amb tothom…i de canviar el món!! 

L’any 2014 Txarango publica “Som Riu”, el segon treball del grup, i s’estrenen com a programadors culturals amb la creació del “Clownia Festival”. Un festival de música, circ i teatre que neix per portar a la seva terra natal totes aquelles experiències artístiques que els acompanyen al llarg de les gires i que, de la mateixa manera que el grup, pretén ser una eina més per a proposar nous horitzons i defensar la música i la cultura com a eines bàsiques per a la transformació social.

En aquest disc gaudireu de les següents cançons: Músic de carrer, La vuelta al mundo, Compta amb mi, El meu poble, Alegre i encantada, Som un riu, Governant, Batega, Corazon viajero, Camp de batalla, Com dues gotes d’aigua, Tant de bo i No t’adormis.

Malauradament deixen els escenaris el 2021, tras 11 anys de plaça en plaça. Tenen previstos molts concerts de comiat però molts tenen les entrades exhaurides!!

Aquest disc el teniu disponible a les biblioteques de Montcada. Un cop que escolteu les seves cançons, de ben segur una part de Txarango quedarà amb vosaltres…

.

.

Happy Valley de Sarah Lancashire

Una mini sèrie en dues temporades que brilla per la seva naturalitat realista, una tensió in crescendo magnífic, ens mostra una intriga policial en paral·lel al drama social  que retrata la marginalitat, l’atur o l’explotació.

Catherine Cawood és una sergent de policia de West Yorkshir que encara està superant el suïcidi de la seva filla Becky, que va succeir fa anys. Cawood està divorciada del seu marit i viu amb la seva germana Clare, una alcohòlica en recuperació i addicta a la heroïna, que l’està ajudant a criar i educar al seu net, fruit d’una violació. Mentre a la seva família ningú en vol saber res, d’aquest nen.

Just quan creu que ja està recuperada del tot, veu a Tommy, l’home que creu responsable de la brutal violació a la seva filla i del seu posterior suïcidi.

Comença a obsessionar-se amb trobar-lo, sense saber que està implicat en el segrest d’un home. 

Happy Valleyés un drama criminal ambientat en la vall de Calder en la profunda Anglaterra. Protagonitzat per Sarah Lancashire i Sobhan Finneran.

.

.

El visitante (The Outsider), basat en l’obra homònima de Stephen King

Si sou fans de les obres de Stephen King i us agraden les propostes que segueixen l’estela de la primera temporada de True Detective, no us ho penseu dues vegades, El visitant és la vostra sèrie.

La sèrie d’HBO adapta la novel·la homònima de Stephen King.

El detectiu Ralph Anderson (Ben Mendelsohn) i Holly Gibney (Cynthia Erivo), una investigadora poc ortodoxa, investiguen el brutal assassinat de Frankie Peterson, un nen de 11 anys, ocorregut en un pacífic poble. Encara que al  principi tot sembla tenir una explicació mes o menys autèntica aviat se n’adonaran que una força sobrenatural sembla tenir molt mes a veure en la desaparició de el noi.

 La sèrie consta de deu episodis en total i comença exactament igual que el llibre, relatant el procés en el que un professor d’anglès i entrenador infantil, és arrestat públicament com a sospitós d’un brutal crim.

Les interpretacions són un dels forts de la sèrie : el càsting és d’allò més encertat amb Jason Bateman en el paper de l’acusat , Bill Camp com el seu advocat defensor i Ben Mendelsohn com el  policia encistellat a descobrir el que ha passat.

Per la resta, a poc a poc anem veient com l’atmosfera es va tornant més i més densa a mesura que descobrim un carrer sense sortida de la investigació i ens enfrontem cap  a l’ impossible. 

El ritme decadent, l’ambientació tenebrosa, la llum tènue i la sòrdida trama, embolicada en enigmes i fenòmens paranormals que investiguen, ens recorda la sèrie ‘Thrue Detectiu’. Totes dues comparteixen el gust per la cocció a foc lent, la tensió escènica i el magnetisme de grans actors .

.

.


Puzzle, de Marc Turtletaub

Produïda l’any 2018 i dirigida per Marc Turtletaub, Puzzle és una nova versió d’un film anterior de producció argentina titulat Rompecabezas (2009) que en el seu moment ja va gaudir de bona acceptació. La nova versió va rebre el 1r premi del Festival de Deauville.

La pel·lícula narra la història d’Agnes (Kelly Macdonald), una dona de mitjana edat, afable i tímida, que dedica la seva vida

a ser una perfecta mestressa de casa pel seu marit Louie (David Denman) i els seus dos fills universitaris Gabe (Austin Abrams) i Ziggy (Bubba Weiler).

L’inici del film comença amb la celebració de la festa d’aniversari de l’Agnes, que ella mateixa s’ha hagut d’organitzar. Aquest fet, juntament amb les sensacions que experimenta un cop acabada la celebració, introdueixen a l’espectador en el que serà el fil conductor de la història: la insatisfacció vital de la protagonista i el posterior creixement personal gràcies a un dels regals d’aniversari: un trencaclosques.

Una història intimista i ben interpretada pels tres actors principals: Macdonald donant vida a l’Agnes i la seva transformació vital; David Denman en el paper de marit paternalista i inconscientment egoista i Irrfan Khan en el paper de Robert, un expert en trencaclosques que busca un company de joc per participar en un torneig nacional. 

Aquí us deixem l’enllaç al trailer de la pel·lícula. Malgrat i que en el format en DVD ofereix àudio en castellà, el tràiler és en anglès. Si ho desitgeu, podeu activar els subtítols en espanyol desde Configuració → Subtítols → Traduir automàticament → Espanyol

.

.

Rocketman, de Dexter Fletcher

De ben segur que la majoria no sap qui és en Reginald Dwight, però si us diuen que aquest nen prodigi que tocava meravellosament el piano és l’Elton John, ja sabreu de qui us parlo. A La pel·lícula “Rocketman” comença amb un Elton John sortint d’un pavelló d’esports duent un vestit de colors llampants i amb unes banyes com de dimoni al cap. A la següent escena comença a explicar la història de la seva vida als seus companys de teràpia.

És primer la trista història d’un nen a la recerca de l’amor del seu pare i de la seva mare, en una llar on sembla que l’única persona que l’estima és la seva àvia, qui també descobrirà el seu talent extraordinari per a la música que el portà a estudiar amb una beca de la Royal Academy of Music de Londres. Més endavant, un talentós Reginald Dwight adolescent que  literalment perdia el temps tocant amb grups de versions del rock clàssic. El 1967, gràcies al Ray, un jove que treballa en una discogràfica coneix en Bernie Taupin, un jove poeta que escriu lletres de cançons. Aviat comença una gran amistat i ambdós es posen a treballar en el que més endavant serien els grans èxits de l’Elton John, cançons com “Daniel”, “Don’t let the sun go down on me”, “Honky cat” o “Rocket man”. El 1971 Elton John ja havia aconseguit una fita que els Beatles havien  fet gairebé una dècada abans, i era tenir quatre discs entre les llistes dels “Top Ten” als Estats Units. Durant aquests anys l’Elton descobreix dues coses que el marcarien plenament: la seva alopècia i la seva identitat sexual. El 1976 es declarà bisexual en una entrevista, i posteriorment es casa amb una productora musical, Renata Blauel de qui es divorcia al poc temps. Inicia una relació amb el seu mànager, i se n’adona que aquest el que realment vol és els diners que pot obtenir d’ell mateix, com passa també amb la seva mare, que en una visita que fa amb l’àvia li arriba a demanar diners per a comprar-se una casa a Menorca. Tot això el sobta tant que, tot i ser famós, Elton John es sent tant desgraciat que comença a incrementar el seu consum de drogues i alcohol fins al punt de tenir greus problemes de salut i un intent de suïcidi.

La pel·lícula, dirigida per Dexter Fletcher (“Amanece en Edimburgo”, 2011), va guanyar el premi a la millor cançó en la recent edició dels premis Oscar 2020, per “(I’m Gonna) Love Me Again”. Amb una excel·lent fotografia i una posta en escena espectacular, a estones és un musical en un ambient oníric, a estones és una narració biogràfica, amb bones dosis d’actuacions en directe de l’artista. Està molt ben interpretada per Taron Egerton en el paper d’Elton i Jamie Bell en el del seu “germà” Bernie Taupin, entre d’altres.

.

.

ALI & NINO

Cap a la primera dècada del segle XX, a Bakú, la rica capital del petroli de l’època, l’Alí, un jove aristòcrata musulmà d’Azerbaian i la Nino, una princesa cristiana de Geòrgia, viuen una historia d’amor amb la que les famílies no hi estan gaire d’acord. Per tal de seguir junts, fugen de la ciutat i deixen tota una vida de luxe als palaus per anar a viure a una granja a les muntanyes on faran de pastors i viuran feliçment el seu amor.

Fins aquí, ens podria semblar que aquesta pel·lícula és un conte de fades o una història d’amors impossibles amb final feliç, però tot es complica quan esclata la 1ª Guerra Mundial, el gran detonador d’importants canvis socials que portaran a la independència del seu país, i posteriorment a una invasió de la Rússia soviètica.


Està dirigida pel director britànic d’ascendència índia Asif Kapadia, guanyador del premi Oscar amb el film “Amy”, qui aconsegueix transmetre aquesta història amb unes belles imatges, degut a una localització en paisatges naturals d’una gran bellesa, que el van portar fins i tot a prescindir dels efectes digitals que avui dia estan tan de moda en el cinema. Amb un jove actor d’origen palestí, Adam Bakri, i l’actriu espanyola Maria Valverde donant vida a la parella protagonista, aquest film és una adaptació de la novel·la homònima de Kurban Said, publicada per primer cop a Viena l’any 1937, i que ha esdevingut un clàssic, alhora que és considerada un llibre d’exaltació del nacionalisme àzeri.

.

.

EL CASTILLO DE CRISTAL  (The glass castle)

Es basa en el llibre del mateix títol que la periodista va escriure sobre la seva infantesa i adolescència i com va créixer en una família nòmada i excèntrica.

El tema fonamental de la pel·lícula gira a l’entorn de l’infància de la periodista i escriptora americana Jeannette Walls i la relació amb el seu pare, un ex-militar alcohòlic amb ideologia anarquista, amb molta formació i preparació tecnològica.

El títol fa referència a tots els somnis de joventut incomplerts i a la promesa repetida que el pare fa als seus fills de que construirà una casa de vidre (de fet, viuen d’okupes d’un casalot vell a un altre). Un pare , en Rex Walls que, tot i que d’una manera alternativa, els dona una bona educació, que tot i el que pugui semblar, els enforteix per a la vida. La mare, interpretada per Naomi Watts, entén i segueix els somnis del seu marit, sovint deixant sense atendre els fills, fins al punt que l’espectador pot arribar a pensar que aquesta dona no hi és del tot. Encara que pot semblar una pel·lícula molt dramàtica per les situacions que retrata, el director fa servir molt bé l’humor com a fil conductor en algunes ocasions, el que reforça i fa més atractiva la història, a més de la música que es fa servir a la pel·lícula com un element més de la història, i d’una realització molt acurada, amb una extraordinària ambientació i fotografia.

La pel·lícula pren com a punt de partida una Jeannette Walls que l’any 1989 és a punt de casar-se amb un home que és l’antítesi del seu pare (un jove milionari, amb bona posició social), i el present es va barrejant amb el passat gràcies a que el director, Destin Cretton Las vidas de Grace»), construeix la narració del film amb «flashbacks” i anècdotes vitals de la família en la que és central la figura d’un pare alcohòlic(interpretat per l’actor Woody Harrelson) alhora irresponsable i nòmada, però també un home brillant amb molts coneixements científics i tecnològics, amb un gran sentit de la llibertat i  una capacitat innata per a imaginar, el que marca la vida de la Jeannette i els seus germans. Woody Harrelson recorda en aquest paper al Viggo Mortensen de “Captain Fantastic”, en un paper de pare que porta als extrems els seus ideals vitals i anàrquics. La relació entre la Jeannette i el seu pare, a qui ella admira profundament durant la seva infantesa, evolucionà molt sovint cap a la rancúnia i la vergonya aliena conforme ella va anar madurant. Tot i això, el llibre i la pel·lícula transmeten una atmosfera de reconciliació amb el passat.

Bèsties fantàstiques i on trobar-les, de David Yates

Es tracta de la primera entrega d’una sèrie de pel·lícules sobre l’univers de Harry Potter, dirigida per David Yates, director també de les darreres pel·lícules de Harry Potter, que ha tingut molt bona acollida per part del públic.

Gràcies a una sèrie de peripècies en les que està implicat un animal màgic que se sent atret pels objectes brillants i de valor Newt troba a Jacob Kowalski, un no-mag (així s’anomenen els muggles a Amèrica) grassonet que, tornant de la guerra, somia amb obrir una pastisseria i vendre dolços de creació pròpia. S’intercanvien les maletes per error, i al tornar a casa el no-mag allibera les bèsties màgiques de Newt, que fugen per tota la ciutat. Aquest és només l’inici de la història que portarà Newt a trobar-se amb la comunitat màgica americana i els MACUSA (el congrés màgic americà), amb les bruixes germanes Tina i Queenie Goldstein i haver d’enfrontar-se a una perillosa amenaça.

La història d’aquestes bèsties comença amb el perillós mag fosc Gellert Grindelwald (que ja coneixíem en el setè llibre de la saga Harry Potter), que propaga el terror en l’Europa dels anys 20. Són anys en els que la comunitat màgica pateix de molta por a què els muggles (els no mags) puguin descobrir l’existència de la màgia. El 1929 el magizoòleg anglès Newt Scamander arriba a Nova York amb una maleta plena de bèsties màgiques.

Tenim un nou inici en aquesta nova entrega del món màgic de Harry Potter. Per una banda, recupera alguns dels elements més fascinants de la sèrie principal (les bèsties màgiques, els encanteris i el personatge de Newt Scamander, ja conegut com l’autor del llibre que utilitzen els alumnes de Hogwarts per estudiar els animals); per l’altra ens permet conèixer més a fons altres aspectes del món màgic, com el desenvolupament de la història d’en Grindelwald.

I només és la primera entrega de la saga, ens esperen moltes més aventures i misteris per descobrir.