Novel·la

Canto jo i la muntanya balla d’ Irene Solà

Irene Solà Sàez (Malla, 1990) és una poeta, narradora i artista catalana.

Ha estat premiada en diversos certàmens des del 2004, entre els quals destaquen la publicació del conte «L’Ahir es diu Júlia, i l’endemà també», en el recull Aprenents i altres contes, accèssit al XXVI Premi Antoni Bofarull de narrativa i en el 21è Premi Miquel Martí i Pol. El 2012 va guanyar el 48è Premi Amadeu Oller per a poetes inèdits, amb l’obra Bèstia (Galerada).

Bèstia (Beast) ha estat traduït recentment a l’anglès a l’editorial Shearsman Books de Londres. El 2017 va guanyar el premi Documenta de narrativa per a menors de 35 anys amb el llibre Els dics.

El 2019 va guanyar el Premi Anagrama de Novel·la en català amb l’obra ‘Canto jo i la muntanya balla‘ i actualment acaba de guanya el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020.

Per començar m’ha encantat». Em va semblar curiós, però un cop acabada la lectura puc entendre el perquè. Aquesta es una novel·la de mil veus. De fet dona veu a la natura.

Irene Solà ens endinsa en una història plena de llums i ombres,  de desesperacions  i d’ esperances, i ho fa amb una veu neta i clara.

 És evident que Irene Solà gaudeix escrivint,  juga amb les paraules i ens convida a entrar en aquest joc d’ una narració discontínua però perfectament estructurada, ens apropa a un  escenari on deixa que la història flueixi. Un paisatge que permet anar saltant, d’una escena a una altra, d’un personatge a l’altre, com un cabirol fent saltirons per la muntanya. 

És així com canta a la natura, i la narració es converteix en un ball de sons i veus que  fa ballar la muntanya al ritme de la seva  narrativa. Irene Solà canta amb la seva veu ferma i delicada, i la muntanya balla, i la segueixen captivats la vista dels animals.

L ’experiència que  Irene Solà ha adquirit escrivint poesia, una història formada per un conjunt de veus que encaixen en un sol relat de múltiples cares.

Tota la novel·la ocorre en un petit tros de muntanya, entre Prats de Molló i Camprodon, i atén qualsevol element que se’ns pot ocórrer. A la mort d’en Domènec, hem d’afegir-ne una altra, la del seu fill, l’Hilari, ja vint anys després. 

‘Canto jo i la muntanya balla’ no deixa de ser la narració de dues morts i la reacció i evolució dels personatges que hi conviuen  amb els difunts. 

Una novel.la on es  barregen la realitat i la ficció, la cruesa del pas de les tropes republicanes amb la mitologia de dones d’aigua i la fantasia de bruixes. Tot plegat, l’ésser humà queda, en part, arraconat una mica en pro dels elements que ens acompanyen en aquesta pujada que és la muntanya. La muntanya que ens presenta Solà va molt més enllà del món dels humans i ens presenta tot un conjunt de narradors ben extraordinaris: dones d’aigua, fantasmes, bolets, bruixes, núvols, cabirols o, fins i tot, la mateixa muntanya.

L’autora no només fa ballar la muntanya, sinó també les paraules. Amb una prosa poèticament deliciosa. Un lloc, potser, per començar de nou.

.

.

La noia de l’aniversari de Haruki Murakami

Originàriament, el relat estava inclòs en el llibre “El salze cec i la dona adormida”. Aquesta edició, però, està il·lustrada per Kat Menschik  i l’he volgut recomanar perquè els dibuixos, amb colors càlids (vermell i taronja, sobretot), a pàgina sencera, són espectaculars.

Com és habitual en la seva obra, Murakami passeja amb mesura per sobre de la fina línia que separa la ficció de la realitat. En aquest relat, explicat en tercera persona, la protagonista és una noia de vint anys. Els compleix el dia que passa tot. En la part final, la dona, que s’ha fet gran i té família, intenta contestar les preguntes que li fa una segona persona. 

La història és aquesta: Hi ha una noia treballa en un restaurant. L’encarregat es posa malalt i és ella qui ha de portar el sopar al propietari, que viu en l’últim pis de l’edifici. No ho havia fet mai. El vellet, molt misteriós, li diu que demani un desig. Serà el seu regal aniversari. Però, compta, perquè podria fer-se realitat…

En les últimes quinze pàgines del llibre, Murakami reflexiona sobre què significa per a ell complir anys. Un matí, mentre escoltava la ràdio, el va sorprendre que el locutor l’inclogués en el grup de persones conegudes que celebraven el seu aniversari aquell dia.  Això el va fer pensar.

Us incloc un fragment petit del llibre:

“Va avançar pel passadís, es va aturar davant la porta amb el número 604 i va verificar que fos el número que li havia dit l’encarregat. 604. Es va aclarir la veu i va prémer el timbre que hi havia al costat de la porta. No hi va haver resposta. Es va quedar uns vint segons allà plantada. Just quan anava a trucar altre cop, la porta es va obrir de sobte cap endins i va aparèixer un vellet mig pam més baix que ella. Anava vestit fosc, camisa blanca i corbata d’un color marronós, com de fulla seca. Es veia molt polit, amb la roba ben planxada i amb els cabells blancs ben clenxinats, com si estigués a punt de sortir per trobar-se amb algú. A ella, les arrugues profundes que li solcaven el front li van evocar la imatge d’uns barrancs fondos en una fotografia aèria”.

.

.
La hija de la española, de Karina Sainz Borgo

De pocs països com Veneçuela s’ocupen tant avui dia els mitjans informatius. És sens dubte una societat de la que ja fa uns quants anys es fa un seguiment ben exhaustiu del seu esdevenir. Destaca sobretot la mútua relació d’amor-odi amb Espanya, segurament generada pels reiterats fluxos migratoris arribats a Veneçuela durant moltes dècades. I és justament al país caribeny on s’ambienta aquesta molt entretinguda novel·la, la qual, de fet, no té una intenció testimonial i, per tant, no presenta les dades històriques amb rigor. Tot i això, inspirada en fets i en un context que són reals, planteja una certa aproximació que permeti d’entendre la crisis que es viu, perllongada en el temps, a Veneçuela.

L’acció, tot i que indeterminada, sembla transcórrer cap al 2017, quan la situació del país és crítica per l’alta inflació, el desproveïment, l’atur, la crisi política i la inseguretat generalitzada. En una caòtica Caracas, l’Adelaide Falcón, la protagonista, acaba d’enterrar la seva mare. Poc després, tornant a casa, troba el seu domicili ocupat per un grup de dones paramilitars. Sense poder-lo recuperar, aconsegueix aixoplugar-se casualment a casa de la veïna. Aquesta, d’origen espanyol, estava difunta a casa seva, aparentment per mort natural, i a més, l’Adelaide troba en aquella casa la documentació tot just tramitada per poder viatjar a Espanya. Mancada de tot, l’Adelaide es veu abocada a no desaprofitar l’ocasió que se li presenta. Aquí, aleshores, entra en joc el molt literari recurs de la suplantació, amb la conseqüent ocultació de la identitat pròpia. A partir d’aquí, la narració, de ritme vertiginós, ens mostra l’intent desesperat d’una dona per sobreviure enmig del caos del seu entorn. I a cada pàgina de la seva lectura ens assalta la pregunta de si se’n sortirà… De debò que paga la pena que no deixeu de descobrir-lo vosaltres mateixos. No us en penedireu…

.

.

Els Grope, de Tom Sharpe

Aquest llibre, publicat el 2009, comença amb una dedicatòria de l’autor que ben podria ser d’actualitat:  “Per als metges catalans…. que em van salvar la vida el 2006”. Malauradament però, Tom Sharpe (1928-2013) va morir set anys després a la seva residència de Llafranc, a la Costa Brava. És considerat un dels escriptors més divertits en llengua anglesa. Va estudiar a Cambridge i va fer el servei militar als marines, abans de marxar a viure a Austràlia, on va viure deu anys, fins que el 1961 va ser deportat per manifestar-se i fer declaracions públiques contra l’”apartheid”.

En tornar a Anglaterra exercí com a professor d’història al Cambridge College of Arts and Thecnollogy, fins al 1972. El 1974 va publicar la seva primera novel·la, Fart de llop, i el 1976 va publicar la que seria la seva primera novel·la de la sèrie de Wilt, el personatge que realment li donaria fama i que representava les divertides anècdotes i aventures d’en Henry Wilt, un ajudant de professor desmoralitzat i professionalment infravalorat que ensenyava literatura als desinteressats aprenents de construcció d’un col·legi comunitari del sud d’Anglaterra. En faria quatre llibres més amb en Wilt com a protagonista. Del seus llibres se n’han fet adaptacions teatrals i cinematogràfiques. L’any 1995 es va traslladar a viure a Llafranc, el poble de la Costa Brava on Sharpe havia estiuejat i on trobà la inspiració per a seguir escrivint. Allà escriuria, a més d’Els Grope, altres novel·les com Les beques boges, la continuació de Farts de llop i l’últim llibre sobre Wilt, Wilt s’ha perdut. 

La novel·la ens comença explicant que un víking danès, Awgard el Pàl·lid, va deixar els seus companys que saquejaven el convent d’Elnmouth i violaven les monges que allà hi havia, per embolicar-se amb l’Ursula Grope, una criada que va trobar al forn del convent i que se’l va endur a la vall de Mosedale, a la cabana on ella havia nascut. El víking es va canviar el cognom pel de Grope, va renunciar a tornar a Dinamarca i així començava la nissaga que dona nom al llibre. Una nissaga en la que, pel contra del que passava a la majoria dels casos, les dones eren qui portaven la veu cantant i fins i tot, arribant al cas que les filles grans eren les que heretaven les terres de la família. Això, des del segle XII i sense interrupció fins a l’actualitat. Els Grope de Grope Hall, els anomena l’autor. I va ser en aquesta finca de Grope Hall on la Belinda Grope va portar un inexpert jove, l’Esmond Wiley, que serà el personatge les divertides i esbojarrades aventures del qual ens faran gaudir d’aquesta novel·la i ens faran treure més d’un somriure, i fins i tot en alguns casos ens faran esclatar el riure sense complexos.

Web de la fundació Tom Sharpe.

Entrevista a Tom Sharpe arrel de la publicació de la novel·la “Els Grope”.

Article de la viquipèdia sobre Tom Sharpe.

.

.

Vuit dies de març, de Jordi Sierra i Fabra

Per als que no el conegueu, l’inspector Ferran Mascarell és un expolicia de la Barcelona republicana que, després de la guerra i de patir empresonament i treballs forçats al Valle de los caídos torna a la seva ciutat, i comença a fer de detectiu una mica d’amagat, ajudant un antic company de professió. En aquest llibre, ja estem als anys cinquanta i l’inspector i la seva jove dona, la Patro, aviat seran pares. En una Barcelona remoguda per les protestes a causa de la pujada en el preu dels bitllets del tramvia, en Mascarell es troba per casualitat amb un antic company seu de la comissaria, en Pere Humet, que li explica que ha tornat de l’exili després de sobreviure al camp d’Argelers i després ser portat al camp d’extermini de Mathaussen. Li diu que en Piñol, un altre company de la policia d’abans de la guerra, el va trair a ell i a un altre amic, i va col·laborar amb els nazis al camp, i li demana al Mascarell que l’ajudi a trobar-lo per fer justícia, ja que sap que ha tornat a Barcelona. La vida reposada que en Mascarell volia viure amb la seva dona i el nadó que està a punt de néixer, sembla que es complica.

És una novel·la que es vehicula entre el gènere policíac i la novel·la històrica, amb uns personatges que no et deixen indiferent, i on també hi són molt presents la tendresa de la història d’amor que viuen en Mascarell i la seva dona. Alhora, quan Sierra i Fabra explica la les vicissituds i els afers d’en Mascarell, aprofita per narrar-nos la vida d’aquesta Barcelona, parant-se en els petits detalls del dia a dia i en el tracte diari amb els seus habitants: taxistes, porteres, cambrers… 

L’autor, en Jordi Sierra i Fabra, nasqué a Barcelona el 1947. Amb més de  quatre-centes obres escrites, és un dels autors més prolífics d’entre els escriptors catalans, escrivint tant en català com en castellà, novel·les per a joves i per a adults i també literatura per a infants. Ha rebut multitud de premis, tant en narrativa d’adults com per a infants i joves. L’any 2007 va rebre el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, atorgat pel Ministerio de Cultura espanyol. L’any 2018 va rebre la Creu de Sant Jordi.

A més de la literatura, la seva altra passió és la música pop i rock, de la que és un estudiós i crític i ha publicat un bon nombre de llibres sobre la història d’aquesta música i sobre grups com Els Beatles o Pink Floyd.  D’entre la seva obra infantil i juvenil, destacaré “Camps de maduixes” (1997) i “L’assassinat del professor de matemàtiques” (2002). D’entre les novel·les per a adults, destaquen les sèries de l’inspector Mascarell, que es va iniciar amb “Quatre dies de gener” (2008) i  la sèrie del comissari Hilari Soler, iniciada amb “La mort del censor” (2013).

Entrevista a Jordi Sierra i Fabra a TV3 (2016)

.

.

La memòria de l’aigua, de Montse Barderí

Aquesta novel·la té un títol tan evocador com metafòric. Al·ludeix, de fet, com a fil conductor, al líquid amniòtic que ha submergit, alternativament, les tres dones protagonistes, àvia, mare i filla que, a través de la trajectòria vital de cadascuna, tracen una historia familiar que fa ben palesa la desigualtat de gènere. Clemència, l’àvia, menyspreada. Rosalia, la mare, maltractada. I Núria, la filla, enganxada en una relació tòxica. Són, però, personatges un tant estereotipats. També ho són els homes que les envolten, totalment negatius. Així doncs, assistim a la presencia d’una àvia, resplendent i capaç, a la que neutralitzen les desfavorables circumstancies que ha de viure. La mare, al seu moment, ens apareix totalment desdibuixada i només cap al desenllaç adquirirà una força insospitada. Finalment, la filla, malgrat tenir més recursos al seu abast, només es guanyarà el seu lloc al món després de no pocs esforços. Totes tres són dones que veurem en entorns hostils, que les menystindrà i les explotarà laboralment.

La conclusió final ve a ser que, com si fos una mena de memòria genètica, ha calgut l’experiència acumulada de totes elles perquè, finalment, la filla arribi a un punt de plenitud, d’estar en pau amb ella mateixa i amb el món on viu. I no per casualitat, es destaca com a factor imprescindible per arribar a aquest estat la importància dels llibres i la lectura; de com aquests elements conformen el mecanisme de defensa que permetrà superar totes les misèries ètiques i morals que limiten la vida personal. 

La historia, narrada per cada una d’aquestes dones en primera persona, està molt ben escrita. Tant es així que aquesta novel·la ha estat guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana 2019. Mereix, sens dubte, que la tingueu en present.

.

.
Cocinar un oso, de Mikael Niemi

L’estiu de 1852, en una pacífica comunitat del nord de Finlàndia desapareix una noia, i aviat troben el seu cos amb senyals d’una cruel violència. Pels primers indicis, sembla que tot indica que ha estat atacada per un os. Però alguna cosa no és del tot certa en la investigació oficial que es porta a terme, i tot es complica quan passats uns dies una altra jove és atacada. En Laestadius, un pastor protestant especialista en botànica i amb una gran capacitat d’observació, inicia una investigació acompanyat del seu jove ajudant sami, en Jussi, que és qui en la major part de la novel·la fa de narrador de la història. En un entorn natural d’una gran bellesa aniran a la recerca d’un assassí, superant també els prejudicis de la comunitat dins la qual han succeït els fets. El pastor Lars Levi Laestadius va existir realment, nasqué a la Lapònia sueca i es va dedicar a predicar per les terres lapones i a ajudar la seva gent, entre elles als territoris on vivien els sami, una de les comunitats més pobres i marginades del nord d’Europa, i d’on provenia la família del seu pare. De fet, com el personatge de la novel·la, també era un expert en botànica. Com a idea de la importància del personatge, dir que va ser reclutat per a l’Expedició Recherche per l’almirallat de França per explorar l’interior i les illes de Suècia i Noruega, i que va rebre la Legió d’Honor Francesa el 1841.

Dit tot això, recomano llegir aquesta novel·la per la seva bona prosa, per que sap captar l’interès del lector i per les reflexions sobre la vida que fan al llarg de les seves pàgines tant el protagonista com el seu ajudant. És una novel·la que en el seu plantejament ens pot recordar al clàssic d’Umberto Eco “El nom de la rosa”, i que està magníficament escrita, fins al punt que et fa que les seves quasi cinc-centes pàgines es facin lleugeres.Sobre l’autor, Mikael Niemi, podem dir que va néixer el 1959 a Pajala, a Suècia. La seva novel·la “Rock and roll en el àrtico” va ser un gran èxit de vendes a Suècia i traduïda a trenta llengües, entre elles el castellà, i fins i tot va inspirar una pel·lícula. Ha escrit tres novel·les més apart d’aquesta, a més de varis reculls de poesia i obres de teatre que li van començar a donar prestigi al seu país.

.

.

La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker

En aquest cas us porto un llibre que em va encantar, en tots els sentits. Es tracta de La Veritat sobre el cas Harry Quebert. És probable que hàgiu sentit parlar d’ell, sobretot aquells als quals us agradi el misteri, ja que aquest llibre va ser un èxit gairebé des de la seva sortida a la llum.  

En ell ens trobem a Marcus Goldman, un escriptor que va aconseguir fer-se molt famós amb la seva primera novel·la, però que va perdre la inspiració després d’aquesta.


Per a acabar amb l’aturada d’escriptor i deixar de veure pàgines i pàgines en blanc, el nostre protagonista viatja fins a Aurora, el poble en el qual vivia el seu antic millor amic i professor d’universitat, Harry Quebert. Allí, després d’una sèrie de successos, Harry és condemnat per assassinar a Nola Kellergan 30 anys abans. Però Marcus està segur que el seu amic és innocent, i al llarg de tota la novel·la farà el que sigui necessari per a provar-lo, encara que això suposi canviar molts aspectes de la seva vida. Serà Harry el culpable? Trobarà Marcus la inspiració per a escriure una altra novel·la? 

Començaré parlant de la ploma de Joël Dicker. Vaig tenir la sensació que l’autor havia escrit tot el llibre gairebé sense esforços, la naturalitat en que emanen les seves paraules és envejable. Joël té en la seva possessió al teu cervell des que comença el llibre fins que escriu l’última paraula, i crec que això és el més important en un bon llibre de misteri.

L’estructura del llibre em va agradar molt també perquè combina el present amb una espècie de flashbacks narrats per alguns dels personatges que viuen en Aurora, que és on se centra la trama.                                                                                                            

Quant als personatges, veureu que tots tenen una personalitat molt ben definida. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser que tots són molt originals i, al mateix temps, ordinaris. Gent normal que guarda grans secrets. Marcus, Harry i Nola evolucionen molt al llarg de la història, sobretot el primer.                                                      

Haig de dir que el que més em va agradar del llibre amb diferència és la capacitat de Joël per a fer-te canviar d’opinió en el transcurs de la història, i per a enganyar-te fins a tal punt de fer-te sentir ximple. Vaig canviar de culpable, literalment, 5 o 6 vegades, i finalment no vaig encertar qui era en realitat. Però em vaig divertir com un nen petit intentant descobrir-ho.

Què us diré. La Veritat sobre el cas Harry Quebert és un llibre que em va agradar en tots els aspectes. Enganxa des de les primeres pàgines, et fa dubtar fins i tot de la teva ombra i aconsegueix el que tot llibre hauria d’aconseguir: fer gaudir. 
.

.

Todos los cuentos, d’Edgar Allan Poe

Edgar Allan Poe (1809 – 1849) és considerat el pare del terror psicològic i dels relats curts del seu país, els Estats Units d’Amèrica, tot i que també va conrear relats de temes fantàstics i d’horror. 

Tot i que va morir jove, tot just amb 40 anys, va escriure poesia, novel·la i relats curts, amb una extensa obra.

La que avui us portem, Todos los cuentos, és un recull de bona part dels seus relats curts, especialment intensos, amb una prosa que ens evoca a l’època que li tocà viure i on es mostren tots els seus recursos literaris: relats de misteri, de terror, políciacs, ciència ficció, contes grotescos, així com relats de tall poètic i metafísic.

Tot i que l’obra en principi ens pot espantar una mica, ja que són 2 volums considerables, tant l’estil narratiu com el fet que es tracti de relats breus ajuda molt en la seva lectura, fent-la amena i pràctica.

Des de relats com El gat negre, Els crims de la Rue Morgue, fins a d’altres com Ligeia o Hop-Frog, de seguida ens submergim en el seu món, un món únic i irrepetible com l’autor.

El primer dels volums se n’encarrega dels contes de terror, dels sobrenaturals i metafísics, mentre que el segon abarca els relats denominats d’anticipació i retrospecció, els grotescs i els satírics.

Amb una traducció magnífica de Julio Cortázar (realitzada l’any 1956) i unes il·lustracions de Joan Pere Viladecans que aborden amb rigor i encert el terror, la dissort i el riure continguts en els contes de l’indubtable mestre del relat.

.

.

La biblioteca dels llibres rebutjats, David Foenkinos

Estant de vacances a un poblet de la Bretanya francesa, una jove editora i el seu marit escriptor visiten la biblioteca dels llibres rebutjats i troben en ella una obra mestra: “Les últimes hores d’una història d’amor”, novel·la escrita per un tal Henri Pick, mort dos anys abans. Pick regentava, al costat de la seva vídua Madeleine, una pizzeria, i segons ella mai va llegir un sol llibre i molt menys escriure res que no fos la llista de la compra. 

Tenia l’autor una vida secreta?

Envoltat d’un gran misteri, el llibre triomfa a les llibreries, provoca efectes sorprenents en el món editorial i canvia el destí de moltes persones, especialment el d’un periodista obstinat que dubta de la versió oficial dels fets.

I si aquesta publicació no és més que un acurat pla de màrqueting?

David Foenkinos, escriptor i músic francès, va escriure aquesta novel·la quan va saber que als Estats Units existia una biblioteca on acceptaven els llibres que havien estat rebutjats per les editorials: La Brautigan Library,

L’autor que va conquistar als lectors amb”La delicadesa”i va guanyar el Premi Renaudot i el Goncourt des Lycéens amb”Charlotte”, abandona el to seriós d’aquesta anterior obra per abordar un fet imaginat però que, en aquests temps en que el màrqueting és capaç de vendre qualsevol cosa, no seria descabellat creure-s’ho.

I per fer-ho se serveix de tota una galeria de personatges peculiars: l’editora idealista, el periodista tafaner, l’esposa insatisfeta, l’escriptor envejós… gent que ho acaben embolicant tot més del que caldria.

Una oda a la literatura, a la passió per escriure i els somnis que posen molts en les paraules que deixen en un paper.

.

.

Miedo de Stefan Zweig

La Irene Wagner té una vida més o menys senzilla, acomodada. No té maldecaps, gaudeix d’una família tranquil·la amb el seu marit (de qui no té cap queixa) i les dues filles. Ara bé, el seu equilibri vital és com el de Madame Bovary, Anna Karenina o tantes altres dones de la literatura realista: després d’uns quants anys de matrimoni, se sent avorrida, necessita altres emocions per sentir-se viva, i això ho troba en un altre home, un amant. Sembla que tot li va força bé des que gaudeix d’aquesta aventura, però tot canvia quan una dona que es presenta com a exparella del seu amant li fa xantatge: o li paga certes quantitats de diners, o li explicarà tot al marit.

La Irene s’espanta, veu l’abisme sota els seus peus. És llavors quan comença a reflexionar sobre el que ha estat fent i s’adona que potser ha estat injusta amb el seu marit, li agradaria poder arreglar les coses, però tem no ser a temps. Decideix trencar amb el seu amant, però el xantatge continua. Per la ment de la Irene passen idees esbojarrades, qualsevol cosa abans de reconèixer la seva aventura. I és així com poc a poc, la tensió es va apoderant de la protagonista fins a un final que segurament pocs lectors s’esperen.

Va ser escrita originalment el 1913 i es va publicar per primera vegada el 1920. Zweig és un mestre retratant la decadència de l’ésser humà i de les societats, tant en els seus assajos com en les seves ficcions, mostra amb encert com moltes vegades els móns que han acollit i engrandit les persones s’esberlen.

En el cas de Por, coneixem a la protagonista en davallada des de bon començament. Tot comença amb ella a casa del seu amant i és al baixar les escales quan el drama esclata. A partir d’aquí la tensió, els remordiments i l’angoixa acompanyen a la Irene durant tot el relat.

.

.

Diari d’un boig I altres relats, de Lu Xun

Lu Xun, pseudònim de Zhou Shuren va ser un dels principals escriptors xinesos del segle XX i considerat, per a molts, el pare de la literatura xinesa moderna.

Va conrear molts estils diferents: contes, poesia i assaig, reflexant la realitat xinesa de cada moment.

Amb Diari d’un boig i altres relats (una petita selecció dels relats de l’autor, l’obra del qual abarcaria una quinzena de volums), Lu Xun ens presenta un recull de contes o relats breus (format narratiu per excel·lència a la literatura xinesa) que reflecteix la seva visió de la societat xinesa.

Mitjançant la lectura de la introducció ens situem de plè amb Lu Xun. A partir d’aquí entendrem les seves obsessions (principalment amb la bogeria, doncs no és pas per casualitat el títol de l’obra).

Llegint la 1a peça, Pròleg a la primera edició de Crit de combat entrarem de plè amb l’autor, on hi fa una declaració de principis sobre la seva obra literària. A partir d’aquí, i ja ben posicionats, estarem a punt per llegir els 9 relats del qual consta aquest llibre.

Els relats, a voltes cruels, metafòrics, no s’han de prendre literalment com estan escrits, sinó que se’ls hi ha de donar la oportunitat de veure’ls com a crítica, com a reflexió del propi autor.

Els relats, combinats de realisme, sàtira i simbolisme de ben segur que remouen consciències i ens permetran conèixer la literatura de l’altra banda del món (moltes vegades desconeguda), amb totes les seves particularitats.

De ben segur que no us deixarà indiferents!

.

.

Tot el bé i tot el mal, de Care Santos

L’escriptora Care Santos aborda la “maternitat imperfecta” en aquesta novel·la. “Tot el bé i tot el mal”, protagonitzada per una dona, Reina, que  està de viatge per feina a Bucarest, rep una trucada telefònica perturbadora que li canviarà la vida.

En el seu  nou títol, publicat en català per Columna i en castellà per Destino, tracta sobre la maternitat i el que suposa per a una dona com Reina, que és “tot el contrari a una mare abnegada”, saber que el seu fill de disset anys s’ha intentat suïcidar.

Tampoc ha refusat, en aquesta  història que passa en unes poques hores en una sala de l’aeroport de la capital rumana, tractar sobre la paternitat i sobre la vulnerabilitat.

Reina és una dona que ho té tot, un bon treball, un bon sou, un marit que l’estima, un exmarit i un fill. Una vida completa que  fa que busqui altres al·licients. Busca la manera de no aburrir-se, com ara escapar-se a Bucarest amb el seu amant. 

En mig d’aquesta vida en que ho té tot ,cau la bomba atòmica de l’intent de suïcidi del seu fill i llavors se n’adona que tot està per fer i que serà impossible tornar-ho a ordenar tot.

Atrapada a l’aeroport,  ja que tota Europa està sota una tormenta àrtica, aquesta dona intentarà resoldre la seva vida a través del telèfon mòvil durant unes llargues hores d’angustia, en que tindrà tot el temps del món per amargar-se i sentir-se d’allò més culpable.

Aquesta  incomunicació que volgudament està en la novel·la, té a veure perquè Reina , experta en recursos humans i selecció de personal en una multinacional farmacèutica, que realitza entrevistes de treball a alt nivell a  partir dels seus coneixements, quan els vol aplicar en el seu dia a dia no li serveixen de res, perquè no detecta la mentida en els seus familiars més pròxims.

L’escriptora Care Santos deixa constància que “ningú coneix de veritat els seus fills”.

I sobre el títol explica que té a veure amb la lletra d’un bolero que li agrada molt i que creu que defineix molt bé el que és la maternitat.

.

.

Els àngels em miren, de Marc Pastor

Som a l’any 2018. En una Barcelona que fa poc s’ha estrenat com a capital d’una Catalunya independent, troben els cadàvers de dues noies que han estat assassinades brutalment en el que sembla una mena de crim ritual. Dins el grup dels Mossos d’Esquadra al que s’atribueix investigar els crims hi ha l’Abraham Corvo, un caporal alt i fort, nascut a Guinea, i amb unes estranyes capacitats que fan que tingui un estil molt particular d’investigar els delictes. 

Es tracta d’una novel·la que circula entre el fantàstic i el gènere policíac, amb unes fortes dosis de terror gore i de màgia negra, alhora que fa servir l’humor negre en algunes ocasions, i que està magistralment resolta com sempre ens té acostumats el seu autor.

Sobre l’autor, en Marc Pastor, podem dir que és un criminòleg i escriptor, nascut a Barcelona el 1977, que ja fa temps que es dedica a això d’escriure i que en les seves novel·les, en les que gaudeix i fa gaudir al lector barrejant els gèneres, ha anat desgranant un mon molt particular, l’univers Corvo: en totes elles  hi ha un personatge protagonista amb aquest cognom. Ha tocat diversos escenaris narratius, com la novel·la històrica d’aventures (Montecristo, 2007 o Bioko, 2013) , la històrico-policial (La mala dona, Premi “Crims de tinta 2008”) o la ciència ficció (a L’any de la plaga, 2010, o a Farishta, 2017, essent aquesta darrera també una novel·la d’aventures). Una de les seves novel·les, “L’any de la plaga”, va ser portada al cinema i estrenada al Festival de cinema fantàstic de Sitges l’any 2018.

Entrevista a Marc Pastor a El Punt Avui TV:

Presentació de la novel·la en el marc del Sitges Campus de la UPC:

.

.

L’escuma dels dies, de Boris Vian

Amazon.com: L'escuma dels dies (9788483307380): Boris Vian: BooksQuan comencem una novel·la ens poden passar coses tan diferents com que no passem de les primeres pàgines, que l’agafem a estones a veure si ens enganxa més endavant, que ens atrapi fins al final…

Però quan acabem, tot es redueix, d’immediat, a l’efecte que ha fet sobre nosaltres: ens ha mogut alguna cosa o ens ha deixat indiferents.

Això passa amb l’autor d’aquesta novel·la, el francès Boris Vian, un escriptor que et pot deixar igual o remoure per dins.

Va morir als 39 anys després d’escriure diverses novel·les, poemes, articles com a crític de jazz, va ser trompetista, va compondre i va cantar “Le déserteur”, va fer d’actor de cinema i, també, era enginyer.

Tot aquest bagatge el trobem entre les pàgines de L’escuma dels dies.  Una novel·la divertida, melancòlica, surrealista i transgressora. Plena de paraules inventades, de poesia, d’estris i màquines inexistents,  on les cases es fan petites i estretes quan entra la tristor o la malaltia i on el jazz marca el ritme.

És un crit a la joventut, a l’amor i a l’alegria al temps que una crítica al culte als diners i al treball alienant en la mesura que impliquen deixar de viure somniant o lliures.

.

.

Contes per a nens i nenes políticament correctes (i les seves continuacions), de James Finn Garner

James Finn Garner treu molt suc dels contes populars que tots i totes de ben segur hem llegit o ens han explicat de petits/es.

Donant una volta a aquestes històries, com ara La caputxeta vermella, Rapunzel i Blancaneus, entre d’altres, ens presenta aquests contes en format adult i, tal i com apareix al títol, políticament correctes.

I què vol dir políticament correctes? Sabem que aquestes històries són fruit de les costums i pensaments de la seva època, que reflexaven la societat d’aquells moments. Eren contes sexistes, discriminatoris, injustos i culturalment tendenciosos, sobretot per les fades, bruixes, animals i follets d’aquest món. Doncs bé, l’autor els adapta a la societat d’avui en dia, lliures d’estereotips i convencions.

Amb un magnífic i retorçat sentit de l’humor, Garner ens presenta els clàssics de manera oberta, on podem trobar persones verticalment limitades (nans), treballadors de la indústria de la fusta (llenyataires), porquets que escriuen cartes de protesta a l’ONU, llops amb idees expansionistes i balls de disfresses on es celebra l’explotació a la que es sotmetia als desposseïts i als pagesos marginals.

Es tracta d’un llibre satíric, de ràpida lectura, gràcies a les seves històries curtes i redactades de tal manera que el temps passa volant.

Lectura més que recomanada per a aquells/es que tenen poc temps per llegir o bé volen passar una bona estona!

.

.

La batalla de Walter Stamm, de Melcior Comes

En Walter Stamm és un poeta i estudiant universitari a la Facultat de Lletres a Berlin, quan esclata la Segona Guerra Mundial. Res feia pensar que el jove Walter, enamorat de la Lina Kleep, una bibliotecària de la facultat, hagués de participar en la guerra. Però, ves per on, l’oficial de l’Estat Major Wolfgang Hassenfeld, que l’havia agafat com a secretari particular i havia aconseguit lliurar el jove estudiant del reclutament forçós, va ser acusat d’espionatge i sentenciat a mort. A partir d’aquell moment ell és acusat de complicitat en el crim i alta traïció i és detingut per la Gestapo.
Comença llavors el seu infern personal: de bon principi és portat a un camp de presoners on tracten inhumanament els detinguts (tan inhumanament com eren capaços de ser-ho els carcellers nazis). Després de més d’un any, li commuten la condemna i l’incorporen a un batalló disciplinari. En aquest batalló un grup de joves seran ensinistrats de manera brutal i salvatge, com a pas previ al seu enviament al front de Rússia i a la porta dels horrors (fins a tal punt que el temps que el Walter ha passat al camp de presoners li servirà de preparació per a l’infern que ha de viure). Tot això farà que la vida i el destí d’un jove estudiant amb il·lusions, canviïn radicalment, fins al punt que envellirà massa ràpid, tant mental com físicament.

En Melcior Comes ens explica la història en primera persona, d’una manera tan viva i plena de detalls que sovint sembla que estiguem veient una pel·lícula sobre la batalla d’Stalingrad o que estem recordant escenes de pel·lícules com “La creu de ferro” o “La llista de Schindler”. Alhora també ens retrata els mals del nazisme d’una manera tan clara com ho feia en Primo Levy al seu llibre de memòries sobre els camps de concentració “Si això és un home”.

Deu ser per tot això que en Melcior Comes, nascut a Mallorca el 1980, va guanyar merescudament el premi Josep Pla amb aquesta novel·la l’any 2008.

Entrevista a Melcior Comes sobre la novel·la
.

.

El amigo de Sigrid NUNEZ

En una primera impressió, aquesta novel·la passaria per ser un més dels nombrosos títols que se n’ocupen del tema de la pèrdua i del dol. I tot i que es pot inscriure en aquesta categoria temàtica, ben és cert que va molt més enllà.

D’entrada, la protagonista, que va fent la narració del llibre en primera persona, semblaria com una mena d’alter ego de l’autora. És, com ella, una persona que s’hi dedica professionalment a escriure, que fa classes a cursos i tallers d’escriptura, i que es mou dins del món de la bohèmia intel·lectual novaiorquesa. Al marge d’aquests paral·lelismes, sens dubte intencionats, podem afegir que la Sigrid Nunez és una autora d’una ja dilatada trajectòria, col·laboradora en diversos mitjans escrits, i amb tasca docent en diferents Universitats nord-americanes. I n’ha rebut nombrosos guardons. En concret, amb aquesta novel·la n’ha guanyat el National Book Award, i el New York Public Library Best Book Award.

A l’argument, la protagonista, que es manté innominada al llarg de tot el llibre, pateix la mort sobtada per suïcidi d’un amic seu, també professor. Una mort inexplicable des de la racionalitat, ja que era una persona amb una vida plena. Passat el funeral, la nostra protagonista es veu en la circumstància d’haver d’acollir al seu domicili el gos del finat, un enorme exemplar de gran danès, de nom Apollo.

Molt més que qualsevol altra persona de l’entorn del difunt, l’animal es mostra totalment deprimit, emocionalment destrossat per la pèrdua de l’amo. Comença doncs una convivència no gaire fàcil entre la dona i el gos. L’animal, malgrat les seves dimensions, es mostra dòcil a nivell quotidià. Si bé el problema serà el seu estat d’ànim, que el mantindrà en tot moment malenconiós. Tot i així, alguna mena de vincle es va teixint entre tots dos. I és en aquí, quan es veu clarament que amb el títol del llibre s’està fent com una mena de joc de paraules. Ja que s’està al·ludint alhora l’amic difunt i la pobre bèstia. Però, si bé aquesta és la principal línia argumental, d’altra banda l’obra reflecteix prou bé l’ambient dels tallers d’escriptura, i l’impacte que tenen en aquells indrets dels Estats Units, per exemple, com poden ser de terapèutics aquests tallers a l’àmbit penitenciari. Una efervescència, unes ànsies de participació en aquestes activitats, que en aquí resulten si més no insòlites, al menys amb aquesta intensitat.

També trobem en aquesta novel·la un reguitzell de reflexions a l’entorn del fet de la creació literària. Tot plegat fa del llibre una novel·la un tant agredolça, no especialment dramàtica, amable en definitiva. Se l’ha volgut definir com a novel·la “humorística”. Si ben és cert que en algun moment presenta alguna pinzellada irònica, no sembla però, especialment humorística. En qualsevol cas, és un llibre agradable de llegir, i per descomptat, dels que et fan reflexionar sobre temes diversos . Des d’aquestes línies us ho recomanem.

.

.

.

Reina Roja de Juan Gómez-Jurado

Nascut a Madrid al 1977, Juan Gómez-Jurado és periodista de professió i autor de diverses novel·les de gran èxit traduïdes a més de 40 llegues.

El seu últim thiller, “Cicatriz”, va escalar al més alt de les llistes de Best sellers i va ser el ebook més venut a Espanya en 2016. És un dels components del Podcast cultural Todopoderosos, des dels seus inicis al 2014, en el qual parlen de cinema, llibres, sèries i còmics.

Antonia Scott ni és policia, ni criminalista, mai a portat un arma ni placa; però a resolt un munt d’assassinats. Antonia Scott pertany a una organització europea secreta, resolent casos d’alta complexitat. Porta temps, molt de temps que no surt de casa seva, la seva vida transcorre de casa seva a l’hospital per cuidar el seu marit.

Jon és un policia amb no massa bona sort a la seva carrera professional, suspès de feina i sou accepta treballar conjuntament amb l’ Antonia per resoldre un cas, però no serà pas fàcil, primer a d’entendre-la, a de conèixer-la i a guanyar-se la seva confiança si volen ser un equip.

Novel·la trepidant amb personatges principals ben definits, girs inesperats, que va guanyant força a cada capítol. Estructurada en tres parts i cada part en diversos capítols, amb molts diàlegs per part dels personatges.
Tal i com demana l’autor al mateix llibre, no farem de SPOILERS, us recomanen la seva lectura.

La critica ha dit:

ABC: Los lectores van a caer rendidos ante Antonia Scott. Este personaje es, sin duda, lo major que le ha ocurrido al trhiller internacional en los últimos diez años.

La opnión de Málaga: un thriller trepidante con una misteriosa protagonista que justifica por qué Juan Gómez-Jurado es desde hace años el autor español más vendido en todo el mundo en formato digital. ‘El final te sorprenderá’, el mejor reclamo para abrir el libro y correr entre sus páginas

La Vanguardia: Gómez-Jurado rompe “las reglas del juego” en el thriller ‘Reina Roja’: “No podemos utilizar el ritmo del XIX”

.

.

.

La vida de la Rebecca Jones d ‘Angharad PRICE

Aquest és un llibre que m’ha semblat senzillament meravellós. La seva autora és gal·lesa. L’argument és ben planer. És la història de la família de l’autora. Així doncs, el personatge del títol és la germana del seu avi. I és qui va narrant en primera persona tota la història, que arrenca des del moment del casament dels besavis. I a partir d’aquí es van succeint el naixement dels fills, etc.

L’acció transcorre en un indret rural del País de Gal·les.

La narració és de fet, una lloança a la vida a pagès. Però alhora és una història d’amor. De l’amor que hi ha en aquesta família, que els fa fins i tot, esforçar-se de manera abnegada quan s’escau. I això passa al moment que cal prendre unes decisions per a tal que alguns dels fills d’aquesta família, amb una circumstància desafortunada, puguin accedir a una igualtat d’oportunitats a la vida.

A més a més, tot el relat traspua un amor a la terra, a la llengua i a la cultura gal·leses molt profund. La descripció dels paisatges és superba. Té com una mena d’alè panteista que et sedueix des del principi. Tot plegat fa que la narració sigui molt visual. És com si estiguessis veient el que vas llegint, i alhora tens la sensació que ho vas sentint com si sonés una veu en “off”, acompanyada d’una banda sonora musical. És supersensorial! Al final del llibre, però, l’autora inclou un petit detall que capgira tot el relat. Perquè el que semblava ser una mena d’exercici d’auto-ficció passa a ser, sense dubte, ficció pura! És perfecte. A nivell formal, es tanca així la quadratura del cercle. És en definitiva, una novel·la absolutament resplendent. No obviaré el sentiment que m’ha embargat tot llegint-la.

Ni més ni menys que F-E-L-I-C-I-T-A-T. És a dir, llegir-la em feia sentir totalment feliç.

Feliç i afortunada d’haver seguit la intuïció de fer-ho. Com també me’n sento de poder-vos-la recomanar. Una autèntica i finíssima joia que transforma en bijuteria moltes d’altres. No ho dubteu…

.

.

.

La casa de les papallones: un cas de la Norma Forester, de Teresa Solana.

Un diumenge pel matí, la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester reb una trucada de la seva filla, perquè un amic seu ha ensopegat amb el cadàver d’una dona que ha estat assassinada prop de la casa okupada on han passat la nit ells i els seus amics, anomenada la casa de les papallones.

A partir d’aquí comença el compte enrera per a resoldre un cas molt incòmode per a aquesta policia catalana d’origen britànic, en el que es barrejaran els temes personals i la investigació del crim, tot plegat en uns temps de crisi econòmica i coincidint en el temps amb un accident d’avió a l’aeroport del Prat, el que farà que la Norma hagi de fer mans i mànigues i tirar de tots els recursos del seu entorn personal i familiar per poder portar endavant aquesta investigació.

A més a més, haurà de lluitar amb el que suposa tenir una filla adolescent i amb un episodi d’infidelitat del seu marit, metge forense, alhora que intenta evitar que es pugui condemnar com a homicida una persona innocent.