Ikigami: comunicado de muerte, de Mase, Motorô.

Cercant una lectura ràpida i lleugera per al tren, va caure a les meves mans aquest manga. I us puc dir que ràpid i lleuger de llegir és. De pair, ja no tant. Què faríeu si de cop i volta us arribés un comunicat avisant-vos de quan morireu? La resposta és difícil. Posar-nos en aquesta situació, inimaginable.

El que sobta de l’obra són les reflexions que hi ha darrere la certesa de quin dia i a quina hora moriran els personatges: el comportament humà, les reaccions, els sentiments (ràbia, ira, bondat, incomprensió,…), i tot gràcies a la Llei pel sosteniment de la prosperitat estatal, on aprofitant la vacunació s’inocula a un determinat nombre de nens i nenes una nanocàpsula que els hi causarà la mort quan tinguin entre 18 i 24 anys. I tot pel bé de la població…

Mase, expert en els manga seinen (còmic enfocat a homes adults, en japonès), juga en la seva obra amb les reflexions personals de cada lector, on cada nou títol és un experiment que deixa un rerefons de reflexió i pensament, com ara en l’àlbum posterior a Ikigami, Demokratia, basat en un androide que és controlat per voluntat popular mitjançant internet. Estèticament, tot el seu treball de dibuix es basa en traçades simples i efectives, amb bons resultats.

Fujimoto, un dels funcionaris que reparteix els comunicats de mort, és el fil conductor entre els diferents episodis (10 volums, amb 2 episodis cada un), proporcionant-nos informació i la seva pròpia valoració de la feina que du a terme (i com els seus sentiments es contraposen amb els de les persones que reben l’Ikigami). Si cerqueu emoció, intriga i reflexió, amb aquest còmic l’encertareu.

.

.

Camisa de fuerza, de El Torres i Guillermo Sanna

Aquest còmic comença com una pel·lícula de terror: quan els pares arriben a casa després d’una festa troben l’Alexandra, la seva filla de 12 anys, amb les mans i el tors ple de sang i al costat del cos horriblement mutilat del seu germà, que reposa sobre una taula on ella ha dibuixat símbols satànics. Com a conseqüència del crim és diagnosticada d’esquizofrènia i internada en un sanatori mental depenent de la Universitat de Harvard. Els metges que l’atenen pensen en ella com una persona malalta, però, en canvi, Alexandra està convençuda que totes les seves accions i crims estan destinades a protegir la Humanitat dels atacs dels “Intrusos de l’Altra Banda”. Un nou i reconegut psiquiatra, el doctor Hayes, arriba a l’Hospital Mclaine, l’últim on la noia ha anat a parar després de quinze anys d’estar internada en diversos centres de salut mental, i li és assignada l’Alexandra Wagner com a pacient. Comença a estudiar el seu cas, i se n’adona que la pacient torna a tenir visions i creu que té contacte amb una dimensió paral·lela a la nostra. És possible que aquest sigui un cas del que el doctor Hayes anomena com a “Síndrome Luna”?

Aquesta interessant novel·la gràfica està molt clar que no us deixarà indiferents. Les seves pàgines destil·len horror, fantasia i també molta realitat i cinisme. Està dibuixada en blanc i negre, excepte en aquelles escenes en les que el color, vermell, és necessari per a destacar la sang o per fer-nos veure alguns detalls.

El reputat guionista El Torres (Málaga, 1972) és qui va idear aquesta intensa història, després d’haver guanyat el premi a Millor Guionista al Saló del Còmic de Madrid en l’edició de 2015 i el premi a millor obra nacional al Saló del Còmic de Barcelona el 2016, per El fantasma de Gaudí . Es va publicar originàriament als Estats Units, en una mini-sèrie de 4 còmics, amb el títol d·”Straitjacket” (2016). En castellà l’ha publicat Dibbuks el 2017. 

Actualment, fins i tot als Estats Units, és considerat per molts experts com un dels mestres actuals del còmic de terror, encara que també ha cultivat altres variants del gènere, com el còmic humorístic Bribones. Com a aportació solidària, val a dir que durant el confinament a que ens ha portat la pandèmia del coronavirus, l’autor ha posat a disposició dels lectors alguns dels seus còmics de manera gratuïta. 

El dibuixant, Guillermo Sanna (Mallorca, 1976) es va donar a conèixer amb aquesta obra i treballa avui dia a diverses sèries de Marvel Còmics, com Deadpool

D’aquesta obra s’ha fet una adaptació en curtmetratge el 2019, que ha estat dirigida per Ivan Mulero i protagonitzada, entre d’altres, per Octavi Pujades i Macarena Gómez. Ha participat i guanyat premis en diversos festivals del gènere.

.

.

Brodats,  Marjane Satrapi

Després de Persèpolis (2000) aquesta és la segona novel·la gràfica de Marjane Satrapi que es va traduir al català i va ser publicat per Norma Editorial el 2006. Publicat originàriament en francès el 2003, va ser nominat a la categoria de millor àlbum als premis del Festival de Còmic d’Angouleme el 2004.

Només començar el llibre, a la primera pàgina es diuen les diferents definicions que apareixen en un diccionari per a la paraula Brodats (Broderies, en l’original francès).

Brodats:

1. Brodat. Ornament fet amb agulla en una peça de roba o de pell amb costures fetes en relleu.

2. Safareig. Difusió o narració de xafarderies entre vàries persones.

3. Reconstrucció quirúrgica de l’himen feta per simular la conservació de la virginitat.”

La Marjane Satrapi ens dona aquí la clau per a fer un viatge a l’interior de l’univers tradicional  de les dones iranianes. Tal i com feia a Persèpolis, ens parla de com era aquest mon femení abans de la revolució dels ayatolahs, per després passar a fer una narració de la dura situació de les dones a l’Orient Mitjà. 

Comencen parlant l’àvia de la Marjane i les seves amigues, una tarda, prenent una tassa de te del samovar que la pròpia Marjane ha preparat. Parlen de la seva joventut, de com eren les seves relacions amb els homes. Són, evidentment, les coses de les que parlen les dones del país quan els seus homes no hi són al davant. Elles es reuneixen aprofitant que els homes fan la migdiada per a gaudir d’una bona conversa en llibertat. Són converses en que cada dona explicarà experiències de vida que realment les han marcat, les seves històries reals, amb matrimonis concertats o per interès, d’amors i infidelitats, i també de sexe, d’insatisfaccions i de divorcis. Són històries que també parlen d’una societat en la que és obligatori que les dones arribin verges al matrimoni, i de que certes coses cal replantejar-les en una societat que ha de modernitzar-se. 

.

.

En la vida real, de Cory Doctorow

Cory Doctorow (Toronto): bloguer, periodista , escriptor de ciència ficció i activista. 

Ha guanyat diversos premis en el gènere de la ciència ficció, com el Locus 2004 a la millor primera novel·la , el Nevula de novel·la curta l’any 2004 o premi Prometheus l’any 2009 a la millor novel·la. 

Premi Cybils 2014 a la millor novel·la gràfica per a “En la vida real”.

Jen  Wang (Los Ángeles): il·lustradora i escriptora. Cofundadora i organitzadora del festival de còmic Comic Arts LA de Los Ángeles.

Premi Cybils 2014 a la millor novel·la gràfica per a “En la vida real” .

Premi Harvey 2018 per “El Príncipe y la Modista”.

.

.

En la vida real

A l’inici d’aquesta novel·la gràfica, l’autor ens fa reflexionar sobre diverses qüestions: com consumim, com ens organitzem, com juguem o per què hi ha persones poderoses  i amb diners i per què n’hi ha d’altres que estan empobrides.

L’Amanda és una adolescent de secundària. Un dia al seu l’institut rep una xerrada sobre el videojoc “Terra Aurea”. L’encarregada de la presentació del videojoc és la Liza, una Gamer australiana.

La Liza és la capitana del clan dins videojoc i els fa una proposta a les noies de la classe: que participin en el joc durant tres mesos per veure què tal és l’experiència. I també els hi proposa que ho facin amb un avatar femení i no masculí.

A partir d’aquest moment l’Amanda viurà diverses situacions que li faran pensar en el tipus de persona que vol ser ella a la vida. L’Amanda reflexionarà sobre la influència del poder econòmic, sobre les lluites obreres, sobre els aspectes positius i negatius dels jocs en línia, sobre l’amistat, la confiança i els valors que tenim com a persones.

El llibre també tracta les problemàtiques que viuen els pares en relació a determinades situacions: la por als perills d’internet i les xarxes socials o sobre la confiança que s’ha de tenir en els fills.

Recomanada a estudiants a partir de 1r d’ESO.

.

.

Todo Mafalda : Edición especial aniversario 1964-2014, de Quino

Mafalda, aquesta nena argentina que la majoria ja coneixem, a la qual no li agrada la sopa ens arriba de manera integral en aquest volum, on es commemoren els 50 anys de la seva creació (1964 – 2014).

El seu creador, Quino, humorista gràfic, mostra una nena preocupada per la pau mundial i que interpel·la al món en el que viu com a mostra de la joventut progressista argentina dels anys 60 – 70 del s. XX.

Mafalda denuncia, mitjançant les tires còmiques, la incompetència de la humanitat davant els problemes mundials, com ara la fam i la guerra. L’Acompanyen una sèrie de personatges, com els seus pares (reflex de classe mitjana argentina), I d’altres com Susanita, Felipe, Manolo o Miguelito, amics del col·legi i del barri que li donen un contrapunt a les històries i als pensaments i visió de la vida de Mafalda, a més a més del seu germà petit, Guille.

La protagonista està conscienciada sobre el progrés social de la dona i el pregonitza, tema encara avui en dia, de rabiosa actualitat.

Aquest llibre no només ens desvela totes les tires còmiques editades i publicades de Mafalda, sinó també, de regal, Quino afegeix material que mai s’havia vist.

El fet que faci més de 50 anys que Quino va crear la personatge i les preocupacions d’aquesta no en semblen tants quan veiem actualment com actua el món davant les guerres, la fam, les pandèmies i les desgràcies climatològiques que s’han patit I es continuen patint avui en dia.

Algunes de les seves frases cèlebres són:

– En mi família no hay jefe, somos una cooperativa

– Papá, ¿podrías explicarme por qué funciona tan mal la humanidad?

– Lo sorprendente es que haya vida en este planeta

– A fin de cuentas la humanidad no es más que un sandwich de carne entre el cielo y la tierra

– Si en lugar de tropas el mundo estuviera lleno de orquestas, el mundo sería una maravilla.

– A veces se gana, a veces se pierde, pero siempre se aprende…

.

.

El invierno del dibujante, de Paco Roca

Paco Roca (1969) és un dels grans autors de còmic d’aquest segle. Amb un estil de dibuix molt propi i característic, i amb obres que abarquen multitud de temàtiques diferents (com ara Arrugues, transformada també en pel·lícula, Las calles de arena, Un hombre en pijama i El Faro, entre d’altres) , Roca sempre deixa el seu segell particular a cada una de les seves publicacions.

Guanyador de premis per a vàries de les seves obres, ens presenta amb “El invierno del dibujante” una novel·la gràfica sobre la mítica editorial Bruguera de Barcelona, creada l’any 1910 amb el nom d’”El gato negro”, especialitzada en novel·la juvenil, còmic i llibres de butxaca, i tristament desapareguda l’any 1986.

Amb l’obra, Paco Roca fa una metàfora del regim franquista amb la pròpia editorial, on 5 extraordinaris “historietistes” van rebelar-se contra la direcció i sortir per a crear una altra editorial (Tío Vivo, en referència a home viu) en la que fer valer els seus drets, tenir més llibertat, controlar les seves pròpies obres i aconseguir més recursos. Malgrat tot, l’aventura fracassà, havent de tornar a l’editorial mare. Tío Vivo continuaria viva, publicada per Bruguera, desapareixent finalment l’any 1981.

I de qui estem parlant en aquesta obra? Ni més ni menys que als autors de clàssics com Zipi I Zape, Anacleto, Capitán Trueno, … Carlos Conti, Guillermo Cifré, Josep Escobar, Eugenio Giner i José Peñarroya són aquests 5 autors que van decidir anteposar els seus drets a l’estabilitat (tenint en compte què volem dir estabilitat en un dibuixant i creador en aquella època i en l’editorial) i llançar-se a l’aventura, sense saber què es trobarien o les dificultats que això entranyava.(tenint en compte, també, que les obres i personatges que havien creat els deu darrers anys pertanyien a Bruguera, és a dir, que van haver de començar de nou, també, amb els personatges, trames i relats).

L’obra és molt de l’estil de l’autor, amb certa melangia, una nostàlgia agradable I una manera de manejar la història de tal forma que ens sembli propera i entranyable.

Durant els dos anys en què transcorre l’obra (1957 i 1958), anem endavant i endarrere en el temps, amb canvis de color en el grafisme que ens ajuden a situar-nos millor en quina època estem.

.

.

Sex ¡Oh!: mi revolución sexual de Lyona

L’artista Lyona (Esparraguera, 1979) ens ofereix aquest còmic, que pot llegir-se també com a manual de sexología en clau d’humor. 

Comença amb una situació que podria ser real, per anar fent una mirada al passat, i conèixer l’origen de la submissió de la dona als homes mitjançant la seva sexualitat. El sexe ha estat definit, social i científicament, des del punt de vista masculí. Ells obtenen plaer i elles procreen. D’aquí, anem a la manca d’educació sexual femenina. Per què no s’explica què és el clítoris? i com és? de fet, va ser al 1998 quan la cirurgiana Helen O’Connell va descobrir com era realment. 

Lyona fa un repàs des de l’antiguitat, passant per la quema de bruixes (dones, poderoses, lliures i sabies), fins l’actualitat. En totes les etapes, destaca tres pilares del patriarcat còmplices: l’esglèsia, els metges i els poderosos pel seu diner o privilegis polítics. Ells, manegen els fills. La societat, fidel, els escolta i perpetua aquesta desigualtat. 

Al final del llibre, trobareu alguna sorpresa, com una llista de música “per a inspirar-te i excitar-te”.

Un llibre fresc, amè imprescindible per construir un món millor. Que aquest llibre ens faci més feliç a totes (i a tots de retruc ). Lectura obligatòria per a adolescents, joves i no tant joves…