Des de fa uns mesos ens estan haquejant periòdicament aquest bloc. Malauradament, finalment hem hagut d’esborrar tot el contingut que teníem fins ara i l’estem construint de nou. Poc a poc l’anirem recuperant.
Volem que la primera entrada d’aquest renovat bloc sigui aquest text de la nostra companya Isabel, que va preparar pel dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores:
Molt possiblement, a la memòria sonora de moltes persones, està present la coneguda composició Per a Elisa, de Beethoven. És, sens dubte una de les obres musicals més cèlebres inspirades i dedicades a una dona. Més cap al moment actual, trobem també diverses cançons titulades amb nom de dona, amb una clara intenció dedicatòria, de molts diferents artistes. Així per exemple, i entre les més conegudes, estan Diana, de Paul Anka; Angie, de The Rolling Stones; Sara, d’El último de la fila… O la Maria, de la banda sonora de la pel·lícula West Side Story. I com no, la meravellosa Maite, del compositor Sorozábal, una petita joia de la música basca. I més cap el nostre entorn, tenim la Irene, de Lluís Llach; la Mercè, de la Maria de Mar Bonet; i també la Gemma, del Joan-Baptista Humet. Sense oblidar la Rosó, que va popularitzar sobretot l’enyorat Emili Vendrell. Cançons que evoquen la figura de diferents dones que han estat la mare, la germana, l’estimada… o fins i tot la mainadera de la que es guarda un bonic record. Menció especial mereix l’Ovidi Montllor amb la seva cançó Homenatge a Teresa, on vol recordar una altra dona amb un paper transcendent a la seva vida…
Per descomptat, que la Literatura no es queda enrere, i ens ofereix també innumerables casos d’obres a les quals figura un nom de dona al seu títol. Tenim per exemple novel·les tan conegudes com Carmen, de Prosper Mérimée; Rebeca, de Daphne Du Maurier; Laia, de Salvador Espriu; o Carol, de Patricia Highsmith. I també d’altres com Aloma, de Mercè Rodoreda; Violeta, de Prudenci Bertrana; Marianela, de Benito Pérez Galdós, Júlia, de la Isabel-Clara Simó; o Marina, de Carlos Ruiz Zafón, aquesta darrera, catalogada com a novel·la juvenil. Fins i tot tenim el cas d’Emma, de qui coneixem més d’una obra. Una és de la Jane Austen, tot un clàssic; i l’altra, més recent, la va signar la Maria Barbal. I en obres de Literatura Infantil tenim llibres tan estimulants com la Matilda, de Roald Dahl. També, al teatre podem esmentar la Maria Rosa, de l’Àngel Guimerà. I a la poesia no ens podem oblidar de la Joana, del Joan Margarit. I per cert que hi ha una llarga tradició de dones homenatjades per l’art poètica. Les primeres que recordem són per exemple la Beatrice, a la que Dante enaltia a la Divina Comèdia. No molt més lluny en temps i espai, destaca també la Laura, a la que Francesco Petrarca honorava amb el seu Cançoner. I sense anar-nos de la poesia, no podem menys de recomanar-vos un preciós poema de la Clementina Arderiu. Es titula precisament El nom. I relata com havent estat inicialment una mica acomplexada per dur un nom un tant inusual, havia après a sentir-se’n ben orgullosa de la seva singularitat. És una bonica composició. Paga la pena que el llegiu…
Seguint amb aquesta idea dels noms femenins als títols de llibres, tenim aquells altres que incorporen un nom de dona amb el seu cognom corresponent. Aquí podem recordar alguns títols prou coneguts, com Jane Eyre, de Charlotte Brontë; Pepita Jiménez, de Juan Valera; Anna Karénina, de Lev G.Tolstoi; o Pilar Prim, de Narcís Oller. I d’altres més actuals, com Berta Isla, de Javier Marías.
Una altra modalitat serien els llibres que tenen al títol un nom de dona integrat en una frase. En aquí es veu clarament la creativitat de cada autor: Tenim títols tan suggeridors com El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgakov; Persiguiendo a Silvia, d’Elisabet Benavent; Per a Isabel : un mandala, d’Antonio Tabucchi; Els camins de la Rut, de Lluís-Anton Baulenas; On vas, Irina?, de Rosa Maria Pascual; Tots els ports es diuen Helena, de Joan Barril; o El teu nom és Olga, de Josep M. Espinàs. Entre molts d’altres, és clar…
I aprofitant l’avinentesa, us volem esmentar una curiosa novel·la titulada Els noms epicens, de l’Amélie Nothomb. Precisament el títol al·ludeix a aquells noms de persona que es poden fer servir indistintament per a dona i per home. Això passa una mica en diverses llengües. En francès, tenim per exemple el cas de Claude o Dominique. En anglès, ens recordem ara mateix d’Ashley. I a l’àmbit hispànic, hem conegut algun cas com Loreto… Curiós, no?
Arribats a aquest punt, ens ve a la memòria una de les millors obres de la Literatura Catalana: La novel·la Quim,Quima, de la ben estimada Maria Aurèlia Capmany. Segons declarava ella mateixa, amb aquesta obra volia retre homenatge l’ Orlando, de Virginia Woolf. Havent llegit ambdues, no dubto gens ni mica en assegurar que l’obra de la nostra autora iguala en qualitat la precedent. Fins i tot, personalment, la prefereixo…
Què més us podem dir sobre tot això? Sí podem esmentar una molt interessant novel·la de l’escriptora polonesa Olga Tokarczuk, titulada Sobre los huesos de los muertos. En aquest llibre, narrat en primera persona, la protagonista fa reiterades reflexions sobre la idoneïtat (o no), del nom que ens donen quan naixem. Perquè l’ha triat la nostra família, i, per diferents raons, no sempre ens agrada. Si llegiu aquest llibre, a més, podreu concloure sobre la fonamentació del Premi Nobel de Literatura que se li va atorgar a aquesta autora el 2018. En la nostra opinió, ben merescut.
I bé, com que està clar que el nom de cada persona, és un dels elements que més contribueixen a vertebrar la nostra identitat, ja només queda de recomanar-vos amb tot el més gran fervor, una de les novel·les més interessants, fresques i originals que ens han caigut a les mans darrerament. Es titula Las malas, i és una de les millors i més lluïdes creacions a l’entorn del món de les persones trans. Si com la immensa majoria, ho desconeixeu tot sobre aquestes situacions, aquest és el millor llibre per prendre consciència del que tot això representa. No us ho perdeu. El signa Camila Sosa Villada. Una autora nascuda com a Cristian… En fi… Potser n’heu sentit algun cop la següent frase: “No es neix dona : s’arriba a ser-ho”. És de la Simone de Beauvoir. Quan la va expressar, no sabia quanta raó tenia… Literalment!
